Russell (3.205), Margalida (3.241), Tempestes (3.290), Aneto (3.404)

 

Del 3 al 5 de juliol de 1998
Recorregut en cotxe: Barcelona - Tàrrega - Balaguer - Benabarre - Graus - Benasque.

Quan preparo una excursió tinc sempre en compte la gent a qui convidaré, de manera que el recorregut, l'horari i els indrets, estan pensats en les habilitats i capacitats dels possibles assistents. M'ha passat sovint que, poc abans del dia previst per sortir, l'acompanyant o els acompanyants han tingut un canvi de plans i m'he trobat penjat.

Això m'ha recomanat de fer convocatòries amplies, convidant amics i companys de procedències diverses, amb l'esperança que si algú es fa enrera sempre en quedarà algú altre. En contrapartida, si tothom confirma l'assistència em trobo amb grups heterogenis que, de vegades, no compleixen la primera intenció. La convocatòria era aquesta:

Sortirem el divendres dia 3, just després de dinar, cap a les tres de la tarda. Si algú ha de sortir més tard es por trobar que haurà de caminar un tros de nit. Es preveu arribar a Benasque no més tard de les set de la tarda; si la carretera que entra a la vall de Ballivierna, que segueix el GR 11, està en bon estat, ens hi podrem endinsar en cotxe fins el refugi de pescadors, a dos mil metres d'altitud. En deixar el cotxe seguirem el camí que porta a l'estany de Llosàs (2.500) on planterem la tenda. L'endemà, si fa bo, anirem cap l'Aneto (3.404) tot passant per la bretxa superior de Llosàs, el coll de Corones i el pas de Mahoma. És

recomanable, si bé possiblement no imprescindible, portar crampons i piolet, ja que haurem de passar per la gelera de Corones, força dreta. Tornarem a la tenda i passarem un altra nit. Al dia següent anirem en direcció est cap al pic de Tempestes (3.290) i si tot va bé carenarem també cap el Margalida (3.241). El summum ja seria disposar de forces, temps i ganes per arribar-nos al Russell (3.205) sense haver de perdre massa alçada. Tornarem a la tenda i baixarem a Benasque on estaria bé que poguéssim fer un bon dinar. Digueu-me quan abans si vindreu, i quants, per poder organitzar els vehicles.

Per aquesta excursió contava de bon principi amb el Manolo i l'Aleix, amb els meus dos fills i amb el Mario i l'Eva. Posteriorment l'Anna, la filla del Manolo i la Montse, va fer la seva jugada arriscada: va anunciar que vindria i ràpidament es va apuntar també la Montse. Quan l'Anna va tenir la mare col·locada es va enretirar oportunament i la Montse no va tenir excusa per no venir. Posteriorment el Dani va convidar un company de classe, el Jordi, que té vocació de periodista radiofònic.

A l'últim moment es va afegir l'Enric a qui se li van acabar les excuses i això que n'havia aportat una bona provisió. Per no cedir del tot es va inventar una necessitat imperiosa d'anar de compres el divendres al vespre, cosa que l'impedia de sortir a les tres de la tarda amb la resta del grup i que l'obligava a pujar el dissabte. Com que el meu cotxe ja anava ple i el Mario no disposava del seu perquè la Pili havia d'acompanyar el Pau des de Sant Boi a l'aeroport, els Vendrell pujarien l'endemà amb el cotxe de l'Enric.

Els Soler també tenien un muntatge estrafolari, ja que el Manolo assistia la tarda del divendres a una Comissió d'avaluació a Terrassa i no sabia a quina hora s'acabaria. Li vaig suggerir que suspenguès tothom i quedés de seguida alliberat però m'hi va posar entrebancs explicant no sé ben bé què sobre l'ètica del professorat. Per ajudar-lo a vèncer els seus escrúpols li vaig proposar llavors que els aprovès a tots però es va mostrar inflexible en les seves conviccions i va anunciar que no pensava acabar la feina fins passades les sis.

Finalment, l'Ignasi va dir-me que, com d'habitud, l'horari proposat no li esqueia però podia ser que s'ens deixés caure un hora o altra el dia següent.

De manera que a les tres de la tarda ens vam posar en camí el Dani, el Jordi, el Guille i jo. La part assistent de la família Soler van sortir de Terrassa tres hores més tard i l'Enric, el Mario i l'Eva van sortir dissabte de bon matí, com a la cançó.

Les carreteres ja no són el que eren i vam arribar a Benasque tres hores després. Aquesta frase m'ha agradat molt escriure-la doncs darrerament em descobreixo sovint pensant en qualsevol cosa que, abans, era millor. No sé ben be quin significat deu de tenir això.

Des de Benasque se segueix en cotxe fins el Pla de Senartra on hi ha una zona d'acampada i d'on surt la pista de Ballivierna, d'uns vuit quilòmetres, que es pot seguir en cotxe fins la cabana de pescadors. "Es pot" és una manera optimista de dir les coses: just al començament hi ha una barrera que de vegades està tancada.

En preparar la sortida encara no sabia quí, quan, ni per quins motius, podia tancar-la i tampoc no ho vaig voler saber. Ara m'adono que el coneixement d'aquesta dada, en el cas de ser negativa, em podia fer replantejar el muntatge, doncs caminar dues hores més del previst i amb la tenda de campanya al damunt, és cosa per fer-la als vint anys i no prop la cinquentena. Així que vaig escollir la ignorància.

Però estava oberta. Vam aparcar el cotxe prop la cabana i vam començar el magnífic camí que porta al llac de Llosàs tot passant pels aiguamolls. Avui aquest camí forma part del GR 11 que travessa tot el Pirineu i que algun dia m'agradaria fer. Vam veure la corresponent partida d'issards cosa que va emocionar el Jordi que no els havia vist mai en estat lliure. Nosaltres, d'uns anys ençà, en veiem gairebé sempre.

Vam arribar al llac abans de les vuit de la tarda i vam poder escollir el millor lloc per plantar la tenda i el segon millor lloc per que la plantessin els Soler que arribarien amb nit ben tancada. Ens vam preparar una sopa calenta amb el fogó que m'havia assignat l'Aleix, vam sopar i ens vam disposar a esperar els Soler, els quals confiàvem ques s'ens juntarien cap a les onze de la nit.

Van ser prou puntuals. No gaire més tard, des d'un mirador que té una bona perspectiva (de dia) sobre els aiguamolls, vam veure llums de gent que pujava i que vam imaginar que eren els Soler. Amb el nostre lumogás els vam fer senyals i vam emetre els corresponents xiulets de reconeixement. Ens va semblar que responien i vaig decidir anar-los a trobar per ajudar a portar algún paquet a la Montse que sempre en porta més d'un. Al cap d'una estona de baixar vaig deixar de veure els llums i em vaig desanimar. Vaig tornar al campament i vam decidir que els esperaríem dins les tendes doncs ja fresquejava. A quarts d'una ens van despertar: s'havien perdut als aiguamolls i havien seguit el GR 11 que es desvia cap el Ballivierna, però finalment, i en part gràcies als nostres llums, havien trobat el camí correcte.

L'endemà vaig plantejar la questió que m'havia amoinat de bon començament: si anàvem el primer dia a l'Aneto, per passar la bretxa superior de Llosàs i per travessar la gelera de Coronas, pot ser que no estàvem prou ben equipats: només duïem una corda i uns crampons, els meus, que a més, eren vells. Quan s'ens reunissin els Vendrell i l'Enric ja disposaríem de més material. A més, cap d'ells havia fet l'Aneto per aquella via mentre que per la carena Russell-Tempestes ja hi havien passejat i en més d'una ocasió.

Vaig sometre aquestes consideracions al grup i es va acordar que canviaríem els plans: avui intentaríem els pics més baixos i demà aniríem cap l'Aneto amb els nous vinguts. L'Anamary em va dir en tornar a Barcelona que estava segura que ho havia plantejat de manera capciosa per portar l'aigua al meu molí i que els Soler es podien haver molestat. No ho crec perquè entenc que hi ha prou confiança per haver-m'ho dit.

Vam anar, doncs, cap el Russell que ens va semblar el més a l'abast de tots tres. El camí no oferia cap dificultat i vam encarar valentment la Gran Cornisa que el travessa en diagonal. Dic valentment perquè el futur periodista, al que emplaço des d'ara a que escrigui ell també una crònica d'aquells dies, va creure extremadament perillosa aquella pujada que vam escometre amb l'Aleix, com a més experimentat, obrint camí, i el Jordi entre ell i jo mateix. La Montse l'anava donant confiança tot dient-li que fins i tot ella pujava per allí sense cap mena de por.

Vam arribar al primer Russell i aquí va haver una diferent interpretació d'on culminava el pic: l'Alpina diu clarament que s'arriba primer al pic Russell occidental (3.207 m) i que per anar al Pic Russell es baixa per la carena fins a una bretxa i es canteixa cap el Nord escalant, per una curta pujada, el pic oriental de Russell (3.205 m). El Manolo opinava que n'hi havia prou en arribar al més alt i li feien costat el Jordi, que semblava tenir-ne prou, i l'Aleix que no anava gaire fi. La resta vam opinar que ja que hi erem allí, no costava gens d'anar a l'altra punta del cim. Així ho vam fer deixant-los que descanssessin i ens hi vam arribar en un no res (de fet un quart d'hora) i vam disfrutar d'una millor vista del Salenques i de la famosa cresta que l'enllaça amb el Margalida.

De tornada, La Montse, que ja havia complert el seu dessitg de fer un tresmil --per cert que avui encara no ha convidat a xampany, tot i que va ser convenientment informada de la tradició--, va preferir tornar al campament i la van acompanyar el Jordi i l'Aleix com ja era previsible. Nosaltres quatre vam anar amb ells un tros comú i després vam enfilar cap el Margalida per una canal que ens va semblar prou adient. Hi ho era, de fet era la que marquen l'Alpina i el CEC, però això no vol dir que sigui una canal del tot fàcil. Quan vam ser dalt del cim el Dani em va preguntar amb una certa preocupació si hauríem de tornar per allí i el vaig informar que no, ja que teníem previst d'anar cap el Tempestes per la carena.

Al Margalida no ens vam poder entretenir gaire ja que es trata d'un cim molt punxegut i sense massa lloc on aturar-se. Hi havia també un grup d'excursionistes de Vic, crec, que hi havien arrivat des d'el Salenques per la cresta, el que em va fer mirar-los amb un cert respecte i, consequentment, a tractar-los de vostè. Vam aprofitar que ells també anaven cap el Tempestes i els vam seguir cresta avall.

Si la pujada al Margalida li havia semblat preocupant al Dani, la baixada cap el coll que porta al Tempestes, que era més complicada, li va provocar un ressentiment cap a mi i em va tractar d'irresponsable per portar a gent no massa experimentada com nosaltres per uns llocs de dificultat superior a la nostra preparació. Em va saber greu, perquè ho estava passant malament, però ni el grup de Vic ni cap de nosaltres es va veure mai en perill i la informació de les publicacions esmentades no advertia de dificultats especials. Fins i tot contava amb l'experiència del Mario que hi havia anat temps abans i que em va dir que era prou fàcil.

Cap d'aquests raonaments no el va convèncer i es va negar a seguir fins el Tempestes. El Manolo i el Guille hi van pujar i jo em vaig quedar, malgrat la il·lusió que em feia de culminar per primera vegada a la vida tres tresmils en un dia, a fer-li companyia tot i que no em parlava. De fet no em va parlar ja més fins a finals de juliol ja que poc després de tornar a Barcelona s'en va anar de colònies.

Vam tornar en direcció al campament i ens vam creuar amb l'Enric i els Vendrell que havien arribat bastant aviat i, per entretenir-se, se n'anaven cap el Russell. Per cert que, en no portar tanta informació com nosaltres, es van estalviar la discussió i es van quedar al Russell occidental tan amics.

Ja ben entrada la tarda ens vam reunir tots al campament on també va arribar, de passada, l'Ignasi que anava amb un company a escalar pel Russell. El Manolo va considerar que ja era hora de posar en pràctica els seus impulsos tradicionals de anar a un altre lloc i s'en va tornar cap a Barcelona. Aquesta vegada la Montse, que s'havia cansat de valent, el va seguir i es van endur al Dani amb ells. El Jordi, amb qui havia estat comentant el cabreig del Dani mentre tiravem pedres al llac de Llosàs donant una imatge tot bucòlica, els va acompanyar.

Els que quedàvem vam posar-nos a fer una mossegada i vam escalfar les sopes de l'Aleix. L'Enric, que em consta que encara no havia llegit la memòria del Mulleres, havia vingut equipat amb una botella de bon vi, que riu-t'en tú del de la Tere. Era, com a mínim, igual de bo. O així ens ho va semblar al Guille i a mi que hem tingut ocassió de tastar-los els dos amb escreix.

Si heu seguit les memòries d'altres excursions haureu copçat que l'Enric és incapaç de transitar per aquestes pàgines sense fer res de remarcable. En aquesta ocasió es va despenjar amb la teoria de les varius, molt cel·lebrada pel Mario. Nosaltres els havíem assignat un lloc de tercera categoria per plantar la tenda, però en marxar l'altra colla, els convidàvem a ocupar el lloc vacant que n'era de segona. L'Enric va preferir un indret de quarta (o de cinquena, o de sisena) que tenia un valor fonamental: presentava una inclinació pròxima als vint-i-cinc graus, ideal segons ell, per dificultar la formació de varius per acumulació de sang als peus mentre dorms. I la va complementar amb la pràctica de muntar només el sostre de la tenda la qual es va quedar a casa. Així, a l'efecte de l'inclinació, s'afegia el de la manca d'obstacles i es van passar la nit lliscant per sota el doble sostre i tornant a pujar.

Vam matinar raonablement, vam esmorçar i vam enfilar cap la Bretxa superior de Llosàs quan ja clarejava. L'Enric ens va demostrar fefaentment que la pàjara de l'any passat a Montserrat i a la Pica era ja història i va practicar el distanciament ascendent com als seus millors temps. O més ben dit, com als vells temps, ja que els millors no tenen perquè no ser aquests, a despit del Paquirrín. Si no enteneu de que va el que hi ha després de l'última coma li podeu preguntar a ell però dubto que us en vullgui fer cinc cèntims.

No gaire lluny de la bretxa ens vam aturar a esmorçar i algú va treure a la conversa la paraula entropia. Els vaig assabentar que es tractava d'un concepte decadent, inventat pels científics occidentals per negar l'evidència preclara de que el món es dirigeix irrenunciablement cap un estadi cada vegada més gran d'ordre i de concòrdia fins que s'arribarà a l'estat comunista en les seves últimes consequències; donat que la teoria entròpica postula exactament el contrari, és a dir que l'univers tendeix a un estat de desordre total, per força ha d'estar equivocada o és políticament interessada. L'Aleix fins i tot s'ho va anotar al seu quadern de bitàcora.

En arribar al punt on la bretxa permet connectar amb la gelera de Corones vaig tenir una baixada de moral: els trenta metres que anunciava el CEC eren prou drets, gairebé verticals i la meva corda no era prou llarga. "Final de trajecte" vaig anunciar. Ningú em va fer cas i es van disposar a unir la meva corda amb la que duia l'Enric i van començar a baixar fent rappel tot decidits. L'Aleix és un modern a l'antiga i va anunciar que a l'Eva se la baixaria de cadireta.

Quan vam ser tots damunt la gelera la moral no m'havia augmentat gens i no veia clar com la passarien els que no duien crampons (l'Aleix i el Guille) o els que els venien grans i els sortien de les botes (jo). Vaig anunciar que m'en tornava i el Mario i l'Enric es van mostrar enérgicament convincents per que els acompanyès. Ho vaig fer a-contracor i a-collonit i no m'en penedeixo: tot i anar insegur, el trajecte no m'oferia més dificultat que la necessitat de tocar sempre de peus a terra cosa que no vaig deixar de fer en cap moment. Fins i tot, quan els meus crampons van decidir caminar sols i s'em van separar de les botes, l'Enric va retrocedir per col·locar-me'ls bé. Li vaig agrair sincerament i li vaig comentar que era tota una mainadera cosa que va provocar que em responguès una frase per a la Història: "Només intento ser un bon amic".

Vam arribar a les roques que ens separavem del coll de Corones les quals vam escalar sense grans dificultats, si fa no fa, les mateixes que la pujada al Margalida. Des d'aquí fins l'avant-cim només ens separava un camí per la neu que s'anava a trobar amb la via més clàssica que ve de la Renclusa. I el Mario es va cabrejar. Em va demanar formalment que no organitzés cap més excursió als pics de la cançó doncs sempre estan plens de gent. Li vaig demanar que m'en fes una relació, doncs jo, la cançó, no l'he sabut mai. M'els va relacionar acuradament i va resultar que ell ja els havia fet tots mentre que a mi encara m'en falta una bona pila.

Ferm en les seves conviccions va renunciar a fer la cua imprescindible per travessar el pas de Mahoma tot dient que a ell no el motivaba especialment allò de trepitjar cim. Li vam respectar les seves dèries i, aprofitant un moment que no hi havia francesos encordats, que eren els que ho endarrerien tot, vam recòrrer el pas de Mahoma que mai m'ha semblat cap cosa de l'altre dijous. Cal que aclareixi que "mai" vol dir ni avui ni quan tenia disset anys, que són les dues úniques vegades que he estat allí, no com el Mario que hi ha estat molts cops més.

La tornada, pel mateix camí, no va tenir més història que la protagonitzada per l'Eva a la gelera de Corones, molt a prop ja d'on teníem la corda penjant, ja que no va tenir prou en compte allò de no deixar de tocar de peus a terra i va lliscar uns metres per la gelera. El Guille va anar al rescat tot fent-nos una demostració de com es baixa per una gelera fent servir la coneguda tècnica dels dos piolets que no sé on l'ha aprés però que quedava molt aparent.

Novament l'Aleix va oficiar de cavaller i allà on els homes vam pujar a força de braços agafant-nos de la corda, ens va ordenar que a l'Eva la pugèssim un altre cop de cadireta cosa que van fer el seu pare i l'Enric mentre jo al·legava una urgent necessitat evacuatòria com van tenir tots ocassió de percebre ja que el funcionament del nas és automàtic i independent de la voluntat.

Vam tornar al campament, el vam desfer i vam emprendre camí cap on teníem els cotxes. De baixada comentàvem els tres grans (eufemisme que vol dir vells) que ens ho havíem passat força bé però ens preguntàvem si, pel futur, no hauríem de programar sortides de menys entitat. Si més no per poder fer-les nosaltres.

Esplugues, 24 de setembre de 1998